La dislalia infantil es el trastorno del lenguaje más común en la etapa infantil, el más conocido y más fácil de identificar. Se estima que puede tener una incidencia del 5-10 % entre la población infantil. Suele presentarse entre los tres y los cinco años, con alteraciones en la articulación de los fonemas. Viene referido a una mala pronunciación de los niños, un trastorno en la articulación de los fonemas.
Tots els estudis s'han centrat en dues hipòtesis principals:
- DISLÀLIA I MEMÒRIA
Raine y su equipo son los pioneros en relacionar los trastornos de articulación con una capacidad disminuida en la memoria a corto plazo, una menor longitud de la palabra y una reducida actividad motriz articulatoria (Raine, Hulme, Chadderton y Bailey, 1991). Recientemente se han encontrado problemas prosódicos, alteraciones de memoria auditiva y dificultades en la repetición y en los ritmos auditivos y visuales en sujetos con problemas de articulación (Wells y Peppe, 2003; Baldo y Dronkers, 2006)
D'altra banda, hi ha un gran consens a recomanar l'exploració sistemàtica de la memòria (mitjançant la repetició de sèries de números, paraules i frases) dins de l'avaluació logopèdica de nens dislàlics a causa de la influència que els aspectes mnèsics, en general, exerceixen sobre el desenvolupament del llenguatge oral (Bruno, 1985) i la influència que la memòria auditiva immediata, en particular, té sobre les dificultats d'articulació (Mendoza i Carballo, 1990).
2. DISLÀLIA I PROBLEMES NEUROPSICOLÒGICS.
Los problemas articularios también se han estudiado como síntomas secundarios a alteraciones neurológicas diversas. Así se han encontrado problemas mnésicos, atencionales, visoconstruccionales y de la función ejecutiva relacionados con dificultades de pronunciación en el marco de los trastornos específicos del lenguaje (TEL) (Arboleda-Ramírez et al., 2007; Crespo-Eguilaz y Narbona, 2009), en el de las afasias adquiridas y disfasias (Conde-Guzón, Conde-Guzón, Bartolomé-Albistegui y Quirós-Expósito, 2008), en el de las dislexias (Conde-Guzón, Conde-Guzón, Bartolomé-Albistegui, Quirós-Expósito y Cabestrero-Alonso, 2009), en el de los problemas de aprendizaje asociados a problemas cognitivos y comportamentales (Álvarez-Arenal y Conde-Guzón, 2009) o en de niños con epilepsia según el tipo de crisis y farmacología (Conde-Guzón, Bartolomé-Albistegui, Quirós-Expósito y Cabestrero, 2007).
La nostra pròpia experiència a la feina diària amb nens dislàlics ens ha portat a sospitar l'existència d'una certa dificultat en la capacitat per a la memorització i per a la concentració. Una bona memòria immediata auditiva fa possible que l'esquema articulatori es recordi fàcilment arribant a l'automatització.
Per comprovar aquesta hipòtesi, Jiménez el 1988 va dissenyar un estudi amb 178 nens d'Educació Infantil i 1 o de Primària i va relacionar la memòria immediata ( memòria seqüencial auditiva, memòria seqüencial de dígits, memòria de paraules, evocació d'objectes i memòria seqüencial visual ) els problemes dislàlics. Va apreciar una alta correlació entre la incapacitat per retenir de manera immediata una informació auditiva i la presència d'una dislàlia funcional. En conseqüència, en paraules de l'autor, «es pot confirmar la hipòtesi que les dislàlies són freqüents en aquells escolars amb memòria seqüencial auditiva deficient».
Per concloure, assenyalem un estudi recent (Conde-Guzón, Bartolomé-Albistegui, Quirós i Cabestrero, 2006) que, de manera intencional i sistemàtica, estudia el funcionament mnèsic de 150 nens espanyols amb problemes d'articulació d'etiologia diversa. En aquesta investigació concloem que els nens amb problemes d'articulació de la parla presenten dificultats significatives en el funcionament mnèsic caracteritzades per dèficit de memòria remota, memòria visual immediata, auditiva i lògica ; aquest és el primer estudi en què es troben dèficit de la memòria visual immediata en nens amb problemes darticulació.
Hi ha un temps, com ja hem esmentat, en què no hem d'alarmar-nos perquè el nostre fill no pronunciï correctament, i fins i tot perquè resultin inintel·ligibles moltes de les coses que ens intenti dir, ja que fins als tres anys és normal que no es puguin comunicar correctament . No obstant això, després dels tres anys els nens s'haurien de comunicar de manera més fluida i els hauríem d'entendre gairebé completament i sense problemes.
Moltes vegades intentem ajudar els nostres fills a pronunciar bé, i podríem corregir-ho només en el cas en què la dislàlia no existeixi, sinó que és simplement un procés evolutiu normal del llenguatge, però si el problema ve donat pel trastorn de la dislèxia , els haurem de proporcionar un tractament especialitzat per poder corregir-lo.
La importància de l'atenció primerenca , una vegada més, cobra més valor quan parlem de trastorns del llenguatge com la dislàlia infantil, ja que si el nen no és capaç de fer-se entendre bé o té problemes d'articulació o de pronunciació d'alguns fonemes, pot patir burles per part dels seus companys de col·legi, cosa que pot agreujar el problema i afegir-hi algun altre on l'autoestima es vegi afectada , el seu rendiment acadèmic o la seva capacitat per relacionar-se amb els altres.
Cristina Oroz Bajo
