Quan el sistema nerviós està en alarma (i tu ho notes a tot)
Hi ha dies en què sembla que no hi entra res. Li parles i no respon. Demanes “mira'm” i se'n va. Intentes “una cosa ràpida” i esclata. I llavors apareix la culpa: “Ho estaré fent malament?”
En molts nens amb autisme, això no és desobediència ni manca de límits. És un sistema nerviós en mode alarma . I quan el cos està en alarma, el cervell prioritza sobreviure, no pas cooperar.
Senyals típics d'“alarma” en autisme (sense dramatitzar)
- Es tapa les orelles, evita mirades, es mou sense parar o es queda “congelat”
- Rebutja canvis mínims (roba, menjar, trajecte)
- Passa de 0 a 100 segons
- Sembla que “no escolta” quan li parles
No és que no ho vulgui. És que no pot en aquell moment.
Per què demanar “fes-me cas” no funciona
Perquè “fer cas” requereix:
- Atenció compartida
- Flexibilitat
- Tolerància a la frustració
- Llenguatge receptiu
I tot això baixa quan el cos interpreta perill (encara que el “perill” sigui soroll, pressa, gana, cansament o incertesa).
Què sí que ajuda: 5 suports per baixar l'alarma
- Baixa la demanda, puja la connexió : primer presència, després pétition.
- Anticipa amb una rutina curta : “primer–després” (sense discursos llargs).
- Redueix estímuls (si pots): llum, soroll, gent, pantalles.
- Ofereix una acció reguladora : aigua, pressió profunda suau, racó tranquil, moviment.
- Parla menys i més clar : una frase, un gest, una pausa.
La idea clau
En autisme, la regulació no és “portar-se bé”. És tornar al cos perquè el cervell pugui tornar a estar disponible.
